Els antecedents del Rec Comtal
La Barcelona romana (Colònia Barcino; o per ser més exactes: Colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino) es fundà a les acaballes del segle I abans de Crist, en època de l’emperador Octavi August.
Sense descartar la provisió d’aigua procedent de les fonts de la serra de Collserola i dels seus contraforts, tot apunta que el principal subministrament d’aigua de la Barcelona romana procedia del riu Besòs. Les restes arqueològiques estudiades sota la direcció del doctor Josep de C. Serra i Ràfols, assenyalen que aquesta forma de subministrament es produí a la primera meitat del segle I després de Crist.
La major part de la documentació del comtat de Barcelona anterior al segle X va ser destruïda per les tropes sarraïnes d’Almansor durant la ràtzia de l’estiu de l’any 985, la qual cosa fa que hi hagi un lapse d’informació documental sobre la història de la nostra ciutat, i que la major part de la informació s’hagi d’obtenir a través dels estudis arqueològics.
Tot indica l’existència, a l’època romana, d’una xarxa de distribució tancada des del Besòs a la ciutat Comtal. El període d’ús d’aquesta xarxa s’ignora. Si que se sap, però, que durant el segle IV, quan es construí la muralla del Baix Imperi, la conducció d’aigua des del Besós fins als aqüeductes de la plaça Nova no deixà d’utilitzar-se, com ho demostra el fet que, en la porta de muralla corresponent a la zona de ca l’Ardiaca, les canals de l’aqüeducte que nodrien el castellum aquae (dipòsit distribuïdor de l’aigua a la ciutat) no van ser taponades, ans al contrari, foren protegides amb unes fileres de lloses de pedra de Montjuïc.
Se sap que durant el període visigòtic, en temps del regne de Toledo, dins de la ciutat s’obriren pous, tant en edificis públics com privats, a fi de tenir suficient subministrament d’aigua potable.
Això indicaria, en certa manera, que el subministrament procedent del Besòs a través de l’aqüeducte estava, per les raons que fossin, pràcticament obsolet.
Descobriment de les restes dels aqüeductes romans.
En les excavacions arqueològiques dels anys 1958-1959, quan es rebaixà el subsòl de la plaça Nova, aparegueren els basaments de dos aqüeductes diferents. Un d’ells seguia la direcció de l’actual Portal de l’Àngel i l’altra es desviava cap a l’actual via Laietana en direcció a l’antic torrent de Jonqueres.
Els darrers pilars de cadascun dels aqüeductes estaven adossats contra el parament de la muralla de l’època d’August i les seves respectives canals de subministrament desembocaven al castellum aquae, que tenia una planta de 7,40 metres per 3,80 metres, amb una alçada útil de 2,20 metres, situat on ara hi ha l’actual Arxiu Històric de la Ciutat, amb una capacitat de 60.000 litres.
La distribució en xarxa de l’aigua per la ciutat es feia a través de conduccions elevades, a nivell de la base de l’esmentat dipòsit. Aquestes canonades eren de plom.
Els aqüeductes i el sistema de distribució van arribar a ser un problema a principis del segle VI, durant el domini visigòtic, com ho demostra la gran quantitat de pous oberts a l’interior de la ciutat. Entre els anys 510 i 530 la ciutat de Barcelona va sofrir una sèrie de setges, primer per part de l’exercit ostrogot, després per part de l’exercit franc. En aquell lapse de temps s’enderrocaren una sèrie de construccions properes a les muralles per motius estratègics, a fi d’evitar uns punts de suport per a l’assalt d’aquestes. Cal suposar que amb aquest mateix criteri també es podien enderrocar els trams d’aqüeductes més propers a les muralles. De fet, no es coneix cap tipus d’edificació anterior a aquell període que hagi subsistit a menys d’un centenar de metres de les antigues muralles.
Noves descobertes sobre la conducció d’aigua a la Barcelona romana
Com arribava l’agua del Besòs als aqüeductes descoberts a la plaça Nova? Que fos a través d’una conducció sobre pilars i arcs no semblava possible, perquè en sobresortir ostensiblement per damunt del nivell del terreny no s’aconseguia el pendent necessari des de la presa del riu a la part alta de la muralla.
L’any 1987, membres del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, amb l’assessorament del cap del Servei d’Arqueologia de la Ciutat, el senyor Oriol Granados, realitzen un estudi topogràfic per confirmar la hipòtesi que l’aigua que arribava a Barcelona a través dels dos aqüeductes de la plaça Nova era captada directament del riu Besòs i transportada per mitjà d’una conducció que seguiria, més o menys, el curs posterior del Rec Comtal d’època mediaval. D’aquesta conducció hom ignorava la tipologia constructiva, si es tractava d’una canalització tancada o bé a cel obert com el mateix Rec.
Durant l’estudi topogràfic es va comprovar que seguint el pendent, entre un 1 i un 2 per mil, que tenien els dos aqüeductes de la plaça Nova, la intersecció amb el pendent que duia el Rec Comtal es donava: en el cas de l’aqüeducte que seguia la direcció del Portal de l’Àngel, a l’alçada de l’església de Sant Anna; i en el cas de l’aqüeducte que seguia la direcció de la via Laietana, en el punt d’intersecció d’aquesta amb el carrer de Jonqueres, una mica més amunt de l’actual edifici de la Caixa de Pensions.
Durant la primavera del 2004, el Servei d’Arqueologia de l’Ajuntament de Barcelona va realitzà una sèrie de prospeccions a l’àrea compresa entre el que fou el molí de Sant Andreu i el carrer Coronel Monasterio, a tocar de les casernes d’artilleria ja enderrocades. El resultat fou la descoberta d’una conducció o aqüeducte d’origen romà que, amb molta seguretat, és el que portava l’aigua del riu Besós fins als aqüeductes de la plaça Nova.
Aquest conducte transcorre més o menys paral·lel al traçat del Rec Comtal, sempre pel costat de ponent, i n’està separat entre 20 i 30 metres. Està constituït per una conducció totalment soterrada, d’uns 60 centímetres d’amplada interior, per una alçada també interior de 1,5 metres. Com es pot comprovar, la seva secció era suficient per alimentar el subministrament d’aigua a la Barcelona romana a través dels aqüeductes de la plaça nova.
Un detall molt important és concretar el punt de captació de l’aigua del Besòs, per poder demostrar la seva suposada procedència d’una presa hidràulica en aquest riu. La ubicació d’aquest punt no pot ser altra que el lloc on l’areny del riu és més estret, entre el turó de Sant Joan, al peu de la desembocadura del torrent de Tapioles, punts en que conflueixen els actuals límits dels municipis de Montcada i Reixac, Barcelona i Santa Coloma de Gramanet. Aquest punt de captació és on el Rec Comtal passa més a prop del Besòs, pràcticament a tocar de l’areny del riu.
Conclusions
Queda provat, amb les darreres troballes arqueològiques realitzades al voltant del molí de Sant Andreu, que l’aigua que alimentava els aqüeductes de la plaça nova provenia d’una presa hidràulica sobre el riu Besòs ubicada a prop del torrent de Tapioles, al peu del turó de Sant Joan, entre els termes de Montcada i de Barcelona.
Pel que fa a aquesta conducció i al primer aqüeducte de la plaça Nova , no hi ha cap dubte de l’època que foren construïts, aproximadament durant els 50 o 60 anys posteriors a la fundació de la Colònia Iulia Augusta Favencia Paterna Barcino per part de l’emperador August.
Objectiu d’aquesta colònia era vertebrar en un centre politicoadministratiu el territori costaner comprés entre els municipis de Blanda (Blanes) i Subur (Sitges) i les comarques de l’interior més properes.
La data de la construcció d’aquesta infraestructura hidràulica coincidí amb el regnat de l’emperador Claudi, sota el mandat del qual es realitzaren moltes obres públiques. La necessitat d’un aprovisionament d’aigua d’una certa abundància que justifiqués una obra de tal envergadura bé donada per la construcció, dins del perímetre de les muralles, d’un gran nombre de domus de ciutadans il·lustres, molts dels quals ocuparen càrrecs públics. Barcino arribà al punt àlgid de la seva puixança durant els regnats de Trajà, Adrià i Antoní Pius, entre els anys 90 i 150 de la nostra era. Fou l’època dels Luci Minici Natal, Luci Cecil Optat, Quint Corneli Niger o Luci Licini Segon, o famílies com la dels Pedanis, entre nissagues de ciutadans no menys importants.
El segon aqüeducte de la plaça Nova data de la primera meitat del segle II. Si es busca el sentit lògic per el qual es va fer, cal basar-se en detalls que motivessin una necessitat complementaria de consum d’aigua, i situar-se en el moment de la construcció de les cèlebres termes aixecades per Luci Minici Natal per commemorar la victòria del seu fill, Luci Minici Quadroni Ver, en la cursa de quadrigues, aconseguida durant la 227 olimpíada, l’any 129. D’aquest fet i de la construcció de les termes es conserva una làpida honorífica contemporània que comenta les circumstàncies dels dos esdeveniments. Pare i fill, nascuts tots dos a Barcelona, foren grans personalitats que visqueren durant els regnats de Trajà, Adrià i Antoní Pius.
Els Minici Natal van promoure la construcció de les magnífiques termes públiques que ocupaven l’entorn de l’actual plaça de Sant Miquel. Les seves restes, com el pòrtic i dos mosaics, estan dipositats al Museu Arqueològic de Barcelona, on se’n pot admirar la gran qualitat artística.
Resta clar com se subministrava d’aigua la Barcelona romana. Les seccions útils de les conduccions eren suficients per cobrir les necessitats que la ciutat requeria en aquella època. El sobrant s’abocava a l’areny de la Rambla o riera d’en Malla, prop de Canaletes. Aquesta riera, una de les més cabaloses del pla de Barcelona, recollia les aigües pròpies i de les rieres de Sant Gervasi i Vallcarca. 
És possible que en molts punts propers a l’antic recorregut del Rec Comtal encara quedin restes d’aquesta conducció, de manera que es podrien descobrir en un futur no gaire llunyà. Cal, però, que els organismes responsables estiguin atents i vigilin les obres projectades en indrets propers al curs que seguí el Rec. És molt probable que quan comencin les construccions al solar de l’antiga caserna d’artilleria apareguin en el seu límit amb el carrer Palomar restes de la conducció romana. Si aparegueren aquestes restes, s’haurien de conservar, junt amb les de l’antic molí, amb la dignitat que correspon a la seva importància, i quedarien protegides pel Decret de la Generalitat de Catalunya de juliol de 1994 que declara aquella zona d’interès arqueològic.
